Per la seva dignitat... i
la nostra!
Colpint l’opinió pública democràtica, la
tragèdia de Ceuta palesa un cop més la inhumanitat d’unes lleis i unes
actuacions policials, pretesament “dissuasòries”, que tracen amb sang les
fronteres de l’Europa fortalesa. La coincidència de les dates ens porta, però,
d’altres fets a la memòria: el gener de 2001, arran de la mort -llavors també!-
de sis persones, milers d’immigrants van protagonitzar sengles tancades en
esglésies de tot l’Estat espanyol. A Barcelona, després de quinze dies de vaga
de fam, les tancades es van estendre des de Santa Maria del Pi fins a més de
deu altres parròquies. La protesta va desfermar un enorme moviment de solidaritat
entre la ciutadania. A les dues setmanes de començar, una gran manifestació de
suport, amb més de 50.000 persones, recorria els carrers de Barcelona. Els
mitjans de comunicació se’n feien ressò, propiciant l’obertura de negociacions
amb el govern, aleshores en mans d’un PP que disposava, com ara, de majoria
absoluta.
El 8 de març, després de 48 dies de
lluita, es va signar un acord que garantia la regularització de les persones immigrades que s’havien tancat a les esglésies. Pocs dies després, el llavors
ministre Mariano Rajoy estenia els acords de Barcelona al conjunt de l’Estat,
encetant així un procés al qual es van poder acollir les persones arribades
abans del 23 de gener de 2001. Avui, quan es compleixen tretze anys d’aquell
moment esperançador, la Llei d’Estrangeria segueix provocant mort i sofriments:
a les aigües de la Mediterrània, però també entre els murs d’uns Centres
d’Internament en què, com al de Zona Franca, es produeixen decessos sense
aclarir.
Una Llei que soscava els fonaments de la
societat democràtica en discriminar una part de la ciutadania, privant-la del
dret de desplaçar-se -per por de perdre ajuts o papers- o negant-li, per raó
del seu origen, la igualtat de drets. Una Llei que, unida a les polítiques de
retallades, està empitjorant de manera dramàtica les condicions de vida de
milers i milers de persones. Així, malgrat el retorn als seus països d’origen
de moltes i molts immigrants, empesos per la crisi i la falta d’oportunitats,
veiem augmentar de dia en dia el nombre de persones “sense papers”. L’exigència
d’un contracte de treball fa impossible obtenir permisos inicials, renovacions,
reagrupaments familiars… En la majoria dels casos, no parlem de persones
acabades d’arribar, sinó d’homes i dones amb cinc, vuit o més anys d’estada i
treball, legal o clandestí, a l’Estat espanyol. Les retallades dictades pel
govern del PP arriben fins i tot a barrar-los l’accés a la sanitat pública,
conculcant drets humans i amenaçant, alhora, la salut de tota la població.
Aquesta gestió de la crisi, criminalitza la pobresa, augmenta les desigualtats
socials i fomenta el racisme entre la població. Tanquem els CIE!
Regularització de les persones sense papers!
Barcelona, 17 de febrer de 2014
Colpint l’opinió pública democràtica, la
tragèdia de Ceuta palesa un cop més la inhumanitat d’unes lleis i unes
actuacions policials, pretesament “dissuasòries”, que tracen amb sang les
fronteres de l’Europa fortalesa. La coincidència de les dates ens porta, però,
d’altres fets a la memòria: el gener de 2001, arran de la mort -llavors també!-
de sis persones, milers d’immigrants van protagonitzar sengles tancades en
esglésies de tot l’Estat espanyol. A Barcelona, després de quinze dies de vaga
de fam, les tancades es van estendre des de Santa Maria del Pi fins a més de
deu altres parròquies. La protesta va desfermar un enorme moviment de solidaritat
entre la ciutadania. A les dues setmanes de començar, una gran manifestació de
suport, amb més de 50.000 persones, recorria els carrers de Barcelona. Els
mitjans de comunicació se’n feien ressò, propiciant l’obertura de negociacions
amb el govern, aleshores en mans d’un PP que disposava, com ara, de majoria
absoluta.
El 8 de març, després de 48 dies de
lluita, es va signar un acord que garantia la regularització de les persones immigrades que s’havien tancat a les esglésies. Pocs dies després, el llavors
ministre Mariano Rajoy estenia els acords de Barcelona al conjunt de l’Estat,
encetant així un procés al qual es van poder acollir les persones arribades
abans del 23 de gener de 2001. Avui, quan es compleixen tretze anys d’aquell
moment esperançador, la Llei d’Estrangeria segueix provocant mort i sofriments:
a les aigües de la Mediterrània, però també entre els murs d’uns Centres
d’Internament en què, com al de Zona Franca, es produeixen decessos sense
aclarir.
Una Llei que soscava els fonaments de la
societat democràtica en discriminar una part de la ciutadania, privant-la del
dret de desplaçar-se -per por de perdre ajuts o papers- o negant-li, per raó
del seu origen, la igualtat de drets. Una Llei que, unida a les polítiques de
retallades, està empitjorant de manera dramàtica les condicions de vida de
milers i milers de persones. Així, malgrat el retorn als seus països d’origen
de moltes i molts immigrants, empesos per la crisi i la falta d’oportunitats,
veiem augmentar de dia en dia el nombre de persones “sense papers”. L’exigència
d’un contracte de treball fa impossible obtenir permisos inicials, renovacions,
reagrupaments familiars… En la majoria dels casos, no parlem de persones
acabades d’arribar, sinó d’homes i dones amb cinc, vuit o més anys d’estada i
treball, legal o clandestí, a l’Estat espanyol. Les retallades dictades pel
govern del PP arriben fins i tot a barrar-los l’accés a la sanitat pública,
conculcant drets humans i amenaçant, alhora, la salut de tota la població.
Aquesta gestió de la crisi, criminalitza la pobresa, augmenta les desigualtats
socials i fomenta el racisme entre la població.
La lluita endegada ara fa tretze anys
segueix, doncs, vigent. I segurament més que mai, ara que la nostra societat
debat del seu futur, del país que vol construir. Si no hi ha drets i dignitat
per a tothom, no podrem assolir l’horitzó de progrés social i de plena llibertat
que desitgem. Per això, cridem la ciutadania a manifestar de nou la seva
solidaritat.
El proper 23 de febrer, centenars
d’homes i dones provinents de tota l’àrea metropolitana de Barcelona,
conciutadans i conciutadanes privats de drets, s’aplegaran a la històrica
parròquia de Sant Medir, a Sants, de nou a l’església del Pi, i al bell mig de
la Plaça de Sant Jaume, en una jornada de dejuni per recordar la vaga de fam
del 2001 i manifestar la seva determinació, si cal, de tornar-hi.
Cap persona és il·legal!
La FAVB acompanyarà els col·lectius
d’immigrants en la seva jornada reivindicativa del proper 23 de febrer. Demanem
a totes les forces democràtiques, personalitats i entitats de la societat civil
que els facin costat, hi siguin presents, i els convidem a difondre i signar
amb nosaltres aquesta crida.
Federació d'Associacions de Veïns i
Veïnes de Barcelona
Barcelona, 17 de febrer de 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada