Veïnificació de la Plaça Sant Miquel: fins quan i en quina mesura ?

La Plaça de Sant Miquel com a metàfora del barri en temps de pandèmia

Ajuntament de Barcelona

Recentment la plaça Sant Miquel s'ha tornat a obrir a l'ús públic després d'una reforma que s'ha allargat més del previst a causa de la pandèmia. Es tracta d'una plaça d'una amplitud atípica al Gòtic, deguda a una de les primeres operacions d'esponjament (anys 60), i molt marcada per comptar entre les seves façanes les dels tres edificis centrals de l'Ajuntament: (l'històric, el Nou i el Novíssim), així com per la intensa activitat generada al seu voltant per quest fet.                         

El Pla de Barris Gòtic Sud / Raval Sud  ha generat espais de participació, ha dinamitzat la plaça durant mesos amb activitats i amb mobiliari urbà que s'instal·lava cada dia, i ha fet també una mica d'arqueologia recent quant a reivindicacions veïnals sobre l'espai.  Fins i tot el consistori ha aplicat el neologisme veïnificació, un d'aquells termes sovint utilitzats per l'administració, que tendeixen a buidar de contingut conceptes populars.

I és que la plaça és sovint objecte de reivindicacions veïnals des de fa dècades. Ja a finals dels anys 70 el veïnat organitzava protestes a la plaça contra l’ocupació de vehicles tant municipals com dels treballadors i treballadores del propi Ajuntament. La construcció del pàrquing, que havia de servir per deixar la plaça lliure de vehicles, va haver d’aturar les obres per l'aparició de restes arqueològiques, motiu pel qual la plaça va seguir tenint vehicles aparcats. Les protestes del veïnat arriben quan difícilment es poden organitzar a la plaça els mercats de pagès i els actes de la festa major del Gòtic que s'hi celebraven pels volts de Sant Jaume.

Més recentment, la plaça ha estat escenari de reivindicacions de la marea groga de Ciutat Vella per les retallades a l’ensenyament. Es van concentrar a la plaça mestres, alumnes, mares i pares de totes les escoles de Ciutat Vella en un acte festiu de reivindicació col·lectiva. 

L'any 2012, l’escultura “Homenatge als Castellers” (popularment conegut com “la ferralla”) va provocar polèmica pel seu elevat cost i per fer-se d’esquena al veïnat i sense cap consulta prèvia, desplaçant el flux de vehicles i de retruc els bancs on seien els veïns i veïnes a prendre el sol; així, la seva inauguració el dia de Santa Eulàlia va ser acollida amb protestes veïnals i la pancarta Ni ferralla ni retallades !

Dos anys després, el col·lectiu Fem Plaça   va escollir Sant Miquel per a la primera de les seves accions de recuperació d'espais públics com a llocs d'esbarjo i de trobada. En va resultar, a més d'una primera experiència reveladora a la que seguirien desenes d'altres per tota Ciutat Vella, un acurat estudi dels problemes i conflictes que tenien lloc a la plaça, així com una sèrie de propostes per superar-los: aparcament, circulació rodada, sobreocupació de terrasses, manca de bancs i necessitat de verd, jocs infantils massa tancats, i sobre tot l’ombra etc.

 

 

La reforma sembla haver pres bona nota de l'històric de les reivindicacions veïnals, i planteja una proposta ambiciosa i poc habitual als barris del centre: uns jocs infantils que superen la idea de tancament per estendre's cap a una bona part de la plaça amb més mobiliari urbà de l'habitual i alguns arbres. La resposta del veïnat ha estat entusiasta i des del primer dia la plaça gaudeix d'una vitalitat que fa goig. A més de les llums, però, hi ha més ombres que les que projecten aquests set arbrets.  La més  evident i reiterada és l'ús de la plaça com a aparcament de vehicles i zona informal de càrrega i descàrrega. La presència de vehicles a la plaça hauria de ser reduïda al mínim imprescindible. 

D’altra banda sembla evident que, més enllà d'alguns encerts inqüestionables, l'èxit de la reforma es veu afavorida per les singulars circumstàncies a què obliguen el coronavirus i les seves conseqüències. Per exemple, la desaparició temporal d'unes terrasses que pràcticament monopolitzen una part important de la plaça, i que ara van reapareixent i desapareixent al ritme de l'afectació de la pandèmia. Però, més àmpliament, també l'ensorrament de l'activitat turística a la ciutat: Sant Miquel és una plaça molt cèntrica dins el barri amb més pressió turística de la ciutat i, fins a fa poc temps, hi passaven cada dia milers de turistes que comprometien enormement el seu gaudi veïnal. Com a tants altres racons del Gòtic, durant la pandèmia hem vist la recuperació del seu paper d'espai de jocs i trobada, durant tant anys segrestat per la saturació turística. Però el seu futur és incert i dependrà de l'èxit que lobbies i fanàtics de la turistització tinguin en la seva missió de reprendre l'espoli turístic dels nostres barris, així com de la resistència que hi oposi el veïnat, ara per ara molt motivat per aquesta mateixa recuperació.

Per altra banda, la desturistització del barri i la ciutat -ja veurem i lluitarem fins a quin punt efímera o més duradora- no fa evitar certs vicis adquirits al llarg de tants anys de culte al turisme. No sembla lògic, per exemple, que en una plaça tan àmplia i oberta no s'hi trobi espai per a uns normalíssims contenidors de recollida selectiva d'escombraries. Normals, en fi, a qualsevol altre barri, perquè a bona part de la superfície del Gòtic llueixen per la seva absència. També crida l'atenció que una de les diverses reivindicacions veïnals mai ateses en sigui una de tan necessària com un tendal que doti d’ombra els espais de joc infantil, un tendal que podria no adequar-se a una certa concepció estètica del barri. Passa el mateix amb els aparcaments de bici o elements tant bàsics i comuns a d'altres barris com ara bancs, fonts o papereres. Semblaria que algú pensa que el nostre és un barri massa bonic per ser dedicat a altres funcions que la de ser imatge i aparador de la ciutat. Doncs no: som un barri i vivim aquí; tenim drets i necessitats, i no pararem fins que els conquerim i les cobrim.

Valgui com a exemple la plaça Sant Miquel: com a veïnes tenim molt clar el nostre rol d'usuàries que la cuiden i vetllen pel seu bon ús i estat. Ens preguntem, però, fins a quin punt l'administració tindrà la voluntat i la capacitat de garantir que cotxes, terrasses i activitat turística no acabin deixant aquesta reforma en poc més que una anècdota, com les anteriors.