La finca on viu el Jordi -nom fictici- està situada al carrer Ample de Barcelona, un dels que més s’han transformat els últims anys. Al seu edifici -“Per sort!”, diu somrient- la majoria són veïns de tota la vida. El seu calvari particular és l’habitatge turístic que hi ha al tercer pis, que, a més, no té llicència. “Hem patit de tot: festes de matinada, vòmits a l’escala, tovalloles humides tirades pel replà, porros i cigarrets que es llencen pel celobert i que cremen la roba, o bé gent intentant entrar a casa meva de matinada perquè fiquen la clau al pany equivocat”, enumera. “Ara ja m’hi he acostumat, però va haver-hi una època en què vaig haver de prendre ansiolítics”, afegeix aquest veí, que fins i tot ha patit una agressió.
Amb tot, sembla que ara els veïns d’aquesta finca estan més tranquils perquè últimament els turistes que vénen són d’un perfil més familiar.
“Ara el propietari tria els inquilins perquè tenim un contenciós obert
contra ell i no vol que l’enxampin”, assegura. El Jordi explica que
l’amo d’aquest pis turístic il·legal fa contractes de 30 dies i ofereix descomptes als inquilins si no ho expliquen a ningú. També els fa descompte si es comprometen a no contestar al timbre. “Ara Airbnb tanca el compte dels propietaris amb pisos turístics sense llicència,
però no serveix de res, perquè es fan perfils falsos sota un altre
nom”, lamenta el Jordi, que assegura que se sent impotent. “Els pisos
turístics et fan tornar histèric, jo he vist veïns llençar petards, ous i escombraries als turistes del carrer”. En declaracions a aquest diari, un membre de l’ Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible (ABTS) es
mostra contundent contra l’administració pública: “No està fent tot el
que podria fer per contenir els efectes negatius del turisme”. “És una qüestió de control i de responsabilitat”, afegeix.
Agredit per queixar-se
Agredit per queixar-se
El propietari d’aquest pis és un home estranger que, segons el Jordi, té diversos pisos turístics al barri, “tots il·legals”. “Fa uns anys en va arribar a tenir quinze, i vaig calcular que en un mes d’agost es podia embutxacar fins a 40.000 euros”,
explica. La situació entre aquest home i els veïns de les finques on té
pisos turístics va tornar-se tensa quan es van començar a presentar
queixes: trucades al 010 i al 092, denúncies a l’Ajuntament, a Hisenda i
a la Inspecció de Treball, i queixes al Síndic de Greuges. Tot això només va servir per fer créixer la crispació
entre els dos bàndols. La situació més extrema, però, la van viure dos
veïns, un dels quals el Jordi, quan van ser agredits pel propietari
d’aquests pisos. En el seu cas, l’origen del conflicte va venir del fet
que el propietari del pis turístic havia instal·lat una bomba que
xuclava tota l’aigua dels tancs comunitaris, i deixava constantment la
resta de veïns sense subministrament. “Fins que un dia vaig pujar al
terrat per veure què passava amb els tancs d’aigua i m’hi vaig trobar
l’amo del pis turístic. Quan li vaig demanar explicacions em va clavar un cop de puny”,
explica. El Jordi reconeix que no va tenir valor per denunciar-lo als
Mossos d’Esquadra per por de represàlies. Aquesta por és, de fet, la
mateixa que ara el porta a explicar el seu cas des de l’anonimat.
“La veritat és que si pogués tornar enrere no hauria vingut a viure aquí”,
lamenta. Al marge del seu problema personal, al Jordi l’entristeix com
està canviant el seu barri. “No pots caminar tranquil pel carrer perquè
et trobes segways per tot arreu; és perillós”, diu.
Els veïns del carrer Ample, històricament el rovell de l’ou d’un barri
de classe treballadora, avui conviuen amb hotels, pubs irlandesos,
restaurants de tapes, botigues de souvenirs, empreses de lloguer de
bicicletes, minisupermercats i algun petit negoci que ha aconseguit
resistir. També hi ha edificis sencers dedicats al turisme de luxe,
com el del número 1, just davant de la plaça del Duc de Medinaceli.
Allà, tots els apartaments s’han venut per més d’un milió d’euros a gent
estrangera que, segons el mateix porter, “tenen aquest pis com a
tercera i quarta residència”. El Jordi es queixa de la falta de comerços
bàsics per als veïns. “Per anar a comprar haig d’agafar la moto i anar
fins al Parc de la Ciutadella, on hi ha un supermercat normal i
corrent”, lamenta.
Per al Jordi, l’augment descontrolat dels preus de l’habitatge fa de filtre,
seleccionant la gent que hi pot accedir. El seu contracte de lloguer
s’acaba d’aquí tres anys, i té molt clar que no podrà renovar-lo per un
preu similar al que paga ara, que no arriba als 600 euros. “Em sabrà
greu ser un més dels que han de marxar del barri”, diu resignat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada